Retrat d' Allen Steweart Konisberg

El veiem en pantalla i sabem que és un home singular. El seu nom, Allen Steweart Konisberg, inequívocament jueu, ha estat substituït per un pseudònim encara més famós: Woody Allen. Lleig, baixet i miop, ningú mai diria que és un dels cineastes més important dels últims vint-i-cinc anys.

Freud, Hitler, el Che Guevara, James Dean, els Beatles... Woody Allen no desentona al costat d’aquesta companyia. Aquest neuròtic de Brooklyn no només és cèlebre en un món on cada vegada és més fàcil ésser famós: Woody Allen és, a més, una cara de portada. És un dels rostres clau a l'hora de perseguir, arribar i acorralar el segle XX, els últims batecs del qual - cada vegada més espaiats i llunyans- encara podem escoltar des del XXI. Forma part dels toros salvatges de Hollywood, una generació que va entrar per la porta gran a finals dels seixanta i va renovar el cinema dels grans productors , tots ells criats al cineclub i amants del cinema europeu d' autor .

Quan li fan entrevistes sempre manté un gest nerviós i inquiet, tal vegada tret del seu altiu ego que acostuma a interpretar a les seves pel·lícules. No és un home de moltes paraules, doncs sempre l’envaeix la timidesa quan té un micròfon al davant. Potser és per la seva veu de xiulet que té i que pretén així amagar.

Per a bona part de la humanitat, Woody és aquest homenet que va començar la seva etapa com a actor, no semblant-se en res a Robert Redford. Ara amb el cabell blanc com l’ullal d’una fera, un nas gran i aixafat i una constitució fràgil i delicada, sembla que veu per fi exaltat tot el seu sex-appeal. Així pel cineasta també passen els anys però això no ha estat un impediment per emportar-se la fama de “galant de lolitas”. Les seves ulleres de pasta negre ajuden a donar-li un aire bohemi, intel·lectual i dòcil, que fan d’ell un seductor disfressat de psicoanalista - aquell que la majoria no podem pagar- que ens recorda que el cervell pot triomfar sobre el múscul.

Però és Woody Allen només un personatge que sap interpretar a la perfecció? És Woody Allen aquell home adorable i amb fòbia a tot que interpreta en les seves últimes pel·lícules? És aquell excèntric i neuròtic de Brooklyn, que sosté la postura de “Hollywood no m’importa” perquè no va ser capaç d’anar als Òscars de 1977 per por a no guanyar-ne cap? És el Woody Allen que descriu Marion Meade (sense caure en grolleries ni postures gronguenques) a The Unruly Life of Woody Allen, qui enllumena el seu costat fosc i confirma que tot Dr. Jekyll té la seva faceta de Mr. Hyde? Qui és en realitat Woody Allen? Sigui personatge o no, el és evident és que Woody Allen fa a la perfecció de Woody Allen: algú que aconsegueix rialles amb només alçar una cella.